Mossegades i petita infància: Què ens estan volent dir?
Durant els primers anys de vida, la comunicació dels infants és, sobretot, corporal. Abans que arribin les paraules, abans que s’estableixin formes elaborades de relació, el cos parla: per dir que tenen gana, que volen jugar, que s’han enfadat o que no saben com gestionar una situació.
Les mossegades formen part d’aquesta etapa. No són agradables, ni per qui les rep, ni per qui les fa, ni per l’adult que les presencia. Però són naturals, i sobretot tenen sentit dins del procés de desenvolupament dels infants.
Per què mosseguen els infants?
Les causes poden ser molt diverses i sovint se sobreposen:
- Exploració: Els infants ho coneixen tot amb la boca. Mossegar forma part del seu procés natural de descobriment, igual que xuclar o llepar.
- Frustració: Quan no saben posar en paraules el que senten, i el cos actua per ells. Pot ser per gelosia, per cansament, per necessitat de calma o per un límit no entès.
- Desbordament emocional: Quan una emoció intensa (alegria, ràbia, tristesa) no troba una sortida, el cos reacciona de manera immediata.
- Falta de recursos per relacionar-se: Volen alguna cosa que té un altre infant o volen jugar i no saben com iniciar la interacció.
“Mossegar no és “fer mal a propòsit”: és una forma encara immadura d’intentar comunicar-se.”
- Necessitat de contacte o atenció: La mossegada, per la seva intensitat, assegura una resposta immediata dels adults.
- Imitació: Han vist aquesta conducta en algun entorn i la reprodueixen, encara que no en comprenguin el significat.
“Una mossegada no és una agressió conscient: és una expressió corporal d’un cervell en construcció.”
Per entendre aquestes conductes cal recordar una dada clau: el cervell dels infants encara no està completament desenvolupat. En especial, la part encarregada de l’autoregulació, la reflexió, l’empatia i el control d’impulsos (còrtex prefrontal) està en ple procés de maduració i no serà plenament funcional fins ben entrada la infància (cap als 5-6 anys… i continua creixent!).
Per això no poden preveure les conseqüències dels seus actes. No saben aturar-se a temps i no tenen encara les paraules per explicar el que senten o necessiten.
Això no vol dir que no sàpiguen el que està “bé” o “malament”, sinó que moltes vegades el seu cos actua abans que la seva ment pugui processar.
Abans del llenguatge verbal, el cos és la seva eina de relació principal. El que per a l’adult pot semblar una “agressió”, per l’infant pot ser una manera de dir:
- “Ara mateix no sé què fer.”
- “Aquesta situació em supera.”
- “Vull aquest cotxe i no sé com aconseguir-lo.”
- “Estic enfadat però no sé expressar-ho.”
- “Necessito que em vegis.”
“El cos parla quan encara no tenim paraules. I, a vegades, crida quan no ens saben escoltar.”
Les mossegades, com altres conductes impulsives pròpies de la primera infància, no duren per sempre.
A mesura que els infants desenvolupen més vocabulari, milloren les seves habilitats socials, regulen millor les emocions i poden posar nom al que senten, aquesta manera corporal d’expressar-se desapareix.
Però perquè desaparegui, cal que no sigui reprimida bruscament, sinó acompanyada amb comprensió i límits clars. Si ens limitem a corregir, castigar o culpabilitzar, l’infant pot no
aprendre res útil, més enllà de la por o la vergonya. I això pot bloquejar encara més la seva capacitat de gestionar-se.
I com acompanyem, com a adults? Els adults tenim un paper essencial en aquest procés. La nostra mirada pot marcar la diferència entre un infant que aprèn a identificar i canalitzar el que sent, o un infant que se sent jutjat, etiquetat i exclòs.
Acompanyar les mossegades no vol dir justificar-les, sinó comprendre-les en el seu context evolutiu. Vol dir oferir seguretat a qui ha rebut, però també acollida i orientació a qui les fa, perquè amb el temps pugui desenvolupar eines més adequades.
“Mirar amb comprensió és el primer pas per educar amb respecte.”
Les mossegades ens remouen. Però també ens poden ensenyar.
Ens obliguen a parar atenció, a observar millor, a posar-nos a l’alçada de l’infant per entendre què està passant.
«Quan deixem de veure només el gest i comencem a escoltar el missatge que hi ha al darrere, deixem de jutjar i comencem a acompanyar.»
Si vols aconseguir les anteriors entrades en format d’article, completa el següent formulari. Així podràs imprimir-los i tenir-los sempre a la teva disposició. D’aquesta manera, també podràs estar al dia de les noves entrades i articles al blog.
Gràcies per llegir-me!😊
