Límits que cuiden: seguretat, respecte i equilibri en la criança
En l’acompanyament a la infància, els límits sovint generen dubtes. Quan diem “límit”, encara hi ha qui pensa en autoritarisme, en càstig o en control. Però posar límits no és oposar-se als infants, és cuidar-los. És donar-los un marc segur on créixer.
Els límits són com les tanques d’un jardí: no hi són per empresonar, sinó per protegir. Ajuden l’infant a entendre què és segur, què és socialment acceptable i com funciona el món. Quan tot està permès, el que rep l’infant no és llibertat, sinó desorientació.
“Posar límits no vol dir manar, vol dir sostenir. I tampoc vol dir imposar, vol dir acompanyar amb presència i respecte. Cal entendre-ho bé”
L’educadora i psicòloga Sonia Kliass, en el seu llibre “L’art de posar límits”, afirma que els límits formen part del procés d’aprenentatge per al desenvolupament d’habilitats socials. Ens recorda que no es tracta només d’imposar restriccions, sinó de donar eines perquè els infants aprenguin què està bé i què no ho està.
Això no vol dir que no hi hagi espai per a la flexibilitat, per a les negociacions, però sí que hi ha certs límits que són innegociables, i com a families, és important saber quins són. Hi ha una línia molt fina entre: l’autoritat i l’abandó.
“Els límits formen part del procés d’aprenentatge per a desenvolupar unes habilitats socials. Per això és tan important. Perquè ells han d’anar integrant de mica en mica el fet que no podran fer tot el que volen.” Sonia Kliass. L’art de posar límits.
Tal com explica Sonia Kliass a “L’art de posar límits”, la llibertat i el límit són dues peces que es necessiten mútuament. I és per això que el seu altre llibre es diu “L’art de donar llibertat”. No hi ha límit real si no parteix d’un espai de llibertat interna; i no hi ha llibertat veritable si no hi ha límits que la sostinguin amb seguretat. Posar límits amb respecte és, també, donar llibertat amb consciència.
Això no vol dir que hàgim de controlar-ho tot. Hi ha batalles que simplement no cal lluitar. Podem donar-li l’opció d’escollir si vol esmorzar pa o cereals, però no podem permetre que cada dia mengi només xocolata.
Podem pactar llegir un conte abans d’anar a dormir, i un dia fer-ne dos si estem disponibles, però no podem llegir tots els llibres de casa cada nit. En algun moment, cal posar aquest límit que diu “Prou”. Som nosaltres, els adults, els que hem de marcar aquest límit, no l’infant.
“Dir “prou” no és dolent. És mostrar-los que hi ha un marc, una estructura, una realitat que no es pot traspassar sempre».
Els ajuda a entendre que a la vida hi ha coses que sí, coses que no, i coses que poden ser flexibles. És l’única manera de començar a entendre com funciona el món.
Posar límits no vol dir castigar ni fer por. Vol dir sostenir, contenir, ser-hi. Vol dir regular el que ells encara no poden regular sols. Quan posem un límit amb calma, amb presència, amb respecte, estem oferint seguretat emocional. Com a adults hem de poder entendre que s’enfadi, però no podem permetre que amb aquest enuig ens faci mal a nosaltres, faci mal a algú altre o es faci mal a ell/a mateix/a. Una norma clara i bàsica que podem verbalitzar sovint és:
“No pots fer mal a ningú.”
Aquest tipus de límits són innegociables i cal que els sostinguem sense perdre la calma, recordant que som el seu referent emocional.
Triar les nostres batalles, sostenir les que són essencials i deixar espai a la flexibilitat en les altres, és una manera de donar coherència i sentit a la nostra manera d’acompanyar. Posar límits és, moltes vegades, més difícil que cedir, perquè requereix estar disponibles, atents i connectats. Però justament per això és tan valuós. Els infants no necessiten un entorn on tot sigui permès, sinó un entorn on puguin entendre què poden esperar del món.
Quan sostenim un límit des del respecte, des de la calma i la convicció, estem construint un vincle de confiança. Estem dient, amb la nostra actitud: “Sóc aquí, per cuidar-te, també quan no t’agrada el que et dic”.
La Romina Pérez Toldi ho resumeix amb tendresa i precisió: “Posar límits amb amor és una manera de dir ‘t’estimo i et cuido’. ”I és que, quan ho fem des d’aquest lloc, els límits deixen de ser murs. Fan de pont entre el món intern de l’infant i el món exterior que, a poc a poc, anirà coneixent i habitant. Són una forma d’amor que protegeix, que ordena i que ajuda a créixer.
Perquè posar límits, quan es fa amb respecte i amor, és sembrar les arrels d’una llibertat segura i d’una convivència plena.
Si vols aconseguir les anteriors entrades en format d’article, completa el següent formulari. Així podràs imprimir-los i tenir-los sempre a la teva disposició. D’aquesta manera, també podràs estar al dia de les noves entrades i articles al blog.
Gràcies per llegir-me!😊
